El primer minut de vida

Cada cop crec més que el primer minut de vida, marca. És una pincellada més del carácter i la forma de ser que tindrà la criatura que acava de néixer.

He tingut dos parts molt diferents, més o menys respectats depen de a qui preguntis. Per sort, i per la filosofia del meu metge, totes dues van néixer per part natural (i estadísticament això sembla que no és molt fàcil)

Hi ha una cosa que recordo del segon part, que em va fer adornar-me que el primer va ser més fred del que em pensava. Recordo sentir néixer la petita, amb poqueta anestesia (i tot i així amb una mica més de la necessària poder), recordo com va sortir d’una sola empenta, tota ella. Tenia ganes de néixer.

Recordo com me la van posar a sobre, primer d’esquena, perque no arribava més amb el cordó, però pell amb pell, i després ben amunt i ben aprop, i allà es va quedar, amb mi. Sense plorar quasi res fins que la van netejar i vestir al canviador.

Primer momento

I després, va tornar amb mi. I amb mi va marxar de la sala de part. I amb mi va estar el 90% del temps a la clinica.

Aquesta descripción sonarà normal per alguns, per d’altres sonarà poc natural, i per d’altres amb parts menys respectats o amb cessàrea, sonarà massa bonic i tot poder.

Però així va ser. Va ser molt, massa, diferent del part de la seva germana.

El meu primer part van ser moltes hores sense anestèsia, i després, un neixement amb epidural de les antigues, d’aquelles amb les que no pots caminar ni sentir les cames. Gairebé no podia ni empényer per ajudar a que sortís. A la seva germana me la van deixar veure i ja se l’emportaven a vestir. I ja no va tornar amb mi fins l’habitació. Va anar a una incubadora perque tenia temperatura, després a una altra incubadora perque tenia ictericia, i quasi no la vaig veure a la clinica.

I elles son diferents. La Churun busca el contacte quan té por, quan necessita carinyo, quan necessita recolzament, però si pot, està aprop però sense tocar-te. La petita busca i li agrada el contacte. Té quasi dos anys i la seva posició preferida per dormir segueix sent la primera posició que va experimentar en néixer. Estirada sobre la meva panxa, pell amb pell. Troba la seva seguretat en tenir la seva mà sota la meva roba, tocant-me la panxa, es mimosa i carinyosa i de molt i molt contacte.

Són coses que em sorprenen. Sento i penso cada cop amb més força que la manera que tenen de venir al món els marca. A ells i a nosaltres. Per mi també sento que es més fàcil entendre a la petita, tot i que no parli encara. Es estrany.

M’agradaria que totes les dones sempre tinguéssim la oportunitat d’escollir com volem que sigui el part. Però ben informades, coneixent les opcions. Sense opinions, sense subjectivisme. Opcions objectives. M’agradaria que les cessàrees i les anestesies i demés no fossin una manera de “mecanitzar o accelerar el part” sino instruments d’us en cas de complicacions, en casos en que fossin realment necessaris. A molts llocs és així, però també a d’altres no. Hi ha molts casos en que són necessaris, i salven vides. I per això existeixen. Però he sentit històries de com es negocia una cessàrea amb el metge per no haver de sentir contraccions, m’han explicat casos on s’ha “accelerat” el procés de part sense que fos realment necessari, i també he llegit i escoltat histories de parts que em fan enveja de l’ho naturals (i sense riscos) que poden arribar a ser.

Recordo una amiga que m’explicava que el seu metge era perfecte, excepte perquè no la deixava programar una cessàrea. Jo no entenia perque volia parir aixi. ara que he passat dos parts encara l’entenc menys. Per sort no va convéncer al metge, i ara és feliç d’haver viscut el que va viure.

Intentem informar-nos tots, no siguem cómodes. Arrisquem-nos, no tinguem por. El part és un moment molt maco, i té una força molt gran quan es viu amb tots els sentits, quan es pateix, quan els teus sentits estan prou desperts per guiar-te. Però clar, no siguem tontos tampoc, si hi ha alguna complicació, si s’ha de provocar el part per alguna raó de pes, tampoc ens hi neguem perque sí. Crec que una de les coses més importants és tenir un ginecòleg alineat amb la teva forma de pensar i la forma en que vols viure el part. En el meu cas així ha estat. Ell des del primer dia em va dir que no hi hauria cessàrea a menys que fos estrictament necesària, i que el part seria el més natural possible, però aprofitant els avenços médics que tenim a mà.

I ho va complir. Poder no 100% en el primer (clar que en mig d’un terratrèmol poc podia fer) però si en el segon. La matrona també és important. Aqui tens una relació propera amb la matrona l’ultim mes d’embaraç, i ajuda a poder explicar-li com vols el teu part.

L’altra figura molt important es el neonatòleg. Aqui a Xile no es poden triar, et toca el que et toca. I en el meu cas, no tenien res a veure. El primer va passar de tot el que volia dir apego i lactància. Obviament, no va seguir sent el nostre pediatre. La segona que em va tocar, era 100% a favor de l’apego i la lactància. Tot ajuda. Clar que el tema de la lactància em dona per un o dos posts

Poder en alguns països unes bones xerrades al personal mèdic sobre part respectat, apego i lactància anirien força bé també…

En fi, per les mares, sota la meva opinió: gens de por i molta informació, però de totes bandes i, a poder ser, de mares que ho hagin viscut, no d’algu que escrigui “des de fora”. Perquè al part es pateix, però és un moment important, molt important. Penso.

Anuncis

2 thoughts on “El primer minut de vida

  1. Retroenllaç: Remembering… | Aixi es com ho penso

  2. Retroenllaç: “Destete” | Aixi es com ho penso

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s