Moments d’amor i odi

Els nostres fills ens estimen perquè sí, ens estimen de la forma més sincera i pura que es pot estimar. Poden enfadar-se, poden no entendre el que fem, però ens estimen, i llestos.

Pero hi ha moments que vivim amb ells que sembla que ens estimen tant com els desagradem des de la incomprensió d’alguna de les coses que fem (odi em sembla equivocat, tot i el titol…no crec que els petits siguin capaços d’odiar…) 

De què estic parlant? Un exemple: he portat la petita a fer-se un examen de sang. Ho considero molt bèstia sent tan petita, però després d’un any de tantes febres i tan altes, de passar d’un bitxo a un altre, de les reaccions alèrgiques, intoleràncies i demés, ja tinc ganes de saber què té i com la puc ajudar. La vull contenta, sana, i no havent de visitar urgències cada dos per tres. Aixi que, toca examens…

Ella, después de quasi dos anys de moooolts metges: entre control sà, vacunes, les urgències, les especialistas, … nomas que entra al pàrquing ja sap on va i ja comença “no no no no no no no”. Avui, al primer intent d’anar-hi, la “mare que tot s’ho deixa” s’havia deixat la recepta pels exàmens, a ixi que tocava tornar a casa. Ella, feliç, dient “adeu” a tothom amb qui ens creuàvem, victoriosa.

En el segon intent, quan hem arribat ja s’ha oblidat del no, m’ha mirat arrufant el nas amb aquest nou gest que ha après ultimament, com dient-me “que m’estas prenent el pel tu? un altre cop aqui???” Hem trigat tanta estona en entrar que ja havia oblidat on era, estava entretinguda, jugant, i quan ens criden i veu la camilla…la seva mirat m’ha trencat el cor. Sentir-la dir “mami noooooo”, mentre canviava l’expresió de la seva cara, mirant-me amb aquells ulls plororos, amb una cara de desesperació perque la treies d’allà,…que la veritat, es que en moments com aquest em molesta haver-me de fer la tonta com si no l’entenés perfectament, la veritat és que el que em passa pel cap son les ganes de dir “he canviat d’opinió”, agafar-la i sortir d’allà per portar-la a berenar.

Pero no. I llaveros, l’estiren a la camilla i, mentre la punxen i le treuen les mostees que necessiten (encara no sé com no s’ha marejat smb tantes mostres que li han tret) ella plomaba i em miraba cara de “mama, com pots fer-me això?” I, a sobre, les infermeres et deixen clar que la teca missió és aguantar-la perquè no es surti la vía i, a més, manternir-la entretinguda…si clar!

No sé descriure la cara amb la que amb miraba, un mix entre ira, dolor, incredulidad, sorpresa…

I llavors, uns segons després, acava l’examen, li treuen l’agulla, deixa de plorar i ella sola comença a animar-se i aplaudir-se (les infermeres, flipant), em tira els braços, m’agafa fort, i fa allò tan característic d’ella, amagar les mans sota la meva samarreta. I em somriu.

En segons pasava de semblar que em deia “mama, com pots fer-me això?, a semblar que deia “gràcies mami per treurem d’aqui”. Es per això que, em paro a pensar i, un cop més, crec sincerament que l’amor dels nostres fills és d’una puresa infinita; poden no entendre el que fem o eprquè o fem, poden sentir-se dolguts, però ens perdonen quasi a l’instant, ens demostren que ens estimen, amb mostres de carinyo, ens mostren l’importants que som amb ells, com si entenguessin que si per nosaltres fos, ells mai passarien un mal moment.

Els adults em d’aprendre tant dels nens…en això, i en un miles d’altres coses!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s