Cercle de confiança

El títol d’aquest post és per la película “meet de fockers” (los padres de ella em penso) i el seu cercle de confiança. No sé si té gaire relació, pero m’ha inspirat.  Qui és familia i qui no? La familia és només de sang o per casament?

Jo crec que no.

Per mi el terme familia sempre ha estat molt més ampli. Des de petita les reunions familiars eren molt importants per mi, m’encantaven, sentia que la meva familia era perfecta (cap o és però a mi m’ho semblava i m’encanta que fos així) A coses similares em referia al post de les petites amistats. Aquell recolzament i amor incondicional que sentia m’envoltava, com un cercle de protecció, em va fer créixer pensant que volia formar una família com aquella, on els meus fills sentissin el mateix que jo. I on l’aferrament a la familia fos gran i fort, molt fort.

També vaig creixer aprenent que la teva familia no és només i porta el teu cognom o la teva sang. Hi ha amics teus, de la familia, que passen a ser part de la familia d’una forma natural, sense cap titol de per mig. I a qui estimes tant o més que la propia familia. Moltes vegades per explicar una relació amb algú que no és de la familia, sempre dic que és el meu germà, tiet, cosí, etc..o dic que és “com de la familia”…hi ha moltes persones que no porten el meu cognom i a qui considero i estimo com un familiar. Sempre he tingut llaços molt forts amb aquesta segona “familia”

La vida, però no és un compte de fades tot i que ens encantaria que ho fos. Vaig créixer, algunes coses van remoure aquesta imatge de familia que tenia, aquestes reunions familiars van desaparéixer quasi del tot, em vaig desenganyar amb alguns de la familia o “familia” però per sort van ser pocs, i vem anar formant una nova familia.

Tot i això, les experiències viscudes de petita, tot i la meva mala memòria, em van deixar unes sensacions que és el que vull construir jo dins la familia propia.

Coses de la vida, vaig formar familia mooooolt, mooooolt lluny de casa, de la familia, de totes les families (per sort vaig secuestrar ma mare…:) ) però tot i així intento crear aquest entorn, aquestes tradicions de grans quedades i reunions, aquesta unió, perquè les meves filles creixin envoltades de tot aquest carinyo, d’aquest sentiments. Intentant crear-l’ho aquí i allà, per sobre dels obstacles que hi puguin sorgir, perquè elles puguin sentir que tenen dues families, tot i que una estigui a 13.000km, i se sentin protegides i unides a totes dues.

I de moment, missió cumplida 🙂

Quan un viu lluny de casa aprèn a valorar persones que podia donar “per sentar”, a valorar moments, reunions, quedades, que abans podien ser part de la rutina (o això semblaven) però resulta que eren una part molt important de nosaltres. Quan un viu tan lluny se sent sol, tot i que faci nous amics, se sent sol sense la seva gent; sents que la gent és diferent, que les coses no son com allà, que no és tan fàcil fer la vida que un feia a casa.

Això passa sobretot quan un s’oblida que en el fons, és igual el canvi horari, la distància, que avui en dia, sobretot avui en dia, és molt més fàcil sentir i tenir aprop a la familia, et separin els km que et separin, tot i no tenir-los fisicament al davant. Perquè els amics, els de tota la vida o que semblen de tota la vida per les coses que heu passat junts, ells també son familia.

Quan et deixes portar per la rutina, tens moltes coses al cap, passen els dies i no et dones el temps (per allò de no molestar, de no saber què estaran fent, de no enviar un wsp de matinada…) et poses a pensar que no és el mateix un wsp que una trucada, o millor, una birra o un café en bona companyia; i els dies pasen i pasen, i et fa mandra explicar coses del mes passat…i llavors, trobes més a faltar!

Per sort, un dia, et dona per escriure un mail, o enviar un wsp, o trucar, i la distància desapareix, un es posa a parlar, a comentar coses, a explicar tonteries…i un sent la proximitat del qui coneix “de tota la vida” I trobes a faltar igual, pero s’et passa la morriña i tot els altres mals.

Però aquest post era per parlar de la familia, de tota, i jo em desvio. Em va venir la inspiració veient la película de Lilo i Stich quan parlen d’Ohana i el que vol dir. Em vaig prometre no oblidar la frase (i és dificil tractant-se de mi) i fixar-me l’objectiu que les meves filles sentissin aquest significat dins la familia familia o “la gran familia”. Ohana vol dir familia i la familia no t’abandona ni t’oblida.

I amb aquesta filosofia vull que creixin. Amb la familia d’aqui, la d’alla, amb la familia que no és familia, amb els amics que són familia, envoltades u envoltant totes aquestes persones que et fan sentir estimat i més feliç.

Objectiu donas: construir una Ohana ben gran i ben unida i forta! 🙂

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s