Recarregant energíes…

En aquest post deixaré penjada la jaqueta de mare, y em posaré la meva. Perquè tot i que el títol podría fer relació a moltes coses relacionades amb la maternitat, avui no és el tema.

Avui el tema es aquell moment a l’any en que disfruto com una nena petita, aquell dia en que sento que recarrego piles sense fer res particular, un d’aquells moments en que somric sense motiu. Un d’aquells moments en els que soc feliç…i punt.

i quin moment és aquest? doncs aquell moment (llaaaaaaarg moment) en el que baixo de l’avió a El Prat, vaig fins on es recullen les maletes, creuo la porta d’arribades on esperen les families dels passatgers (aquest moment té certa nostàlgia, pero avui no toca parlar de coses tristes), em retrobo amb familiars o amics si es que ens han pogut venir a rebre, sortim a fora…i respiro….respiro l’aire que a mi m’olora a mar només per tenir un 80% d’humitat; aquell aire que si és gener em congela els ossos pero jo el trobo revitalitzant, o que si és Agost em fa suar en 30 segons pero jo el trobo…humectant, jaja. I al sensació s’exten fins el moment que em toca fer les maletes per tornar.

I és que no hi ha res com estar a casa. Perque aquesta sempre serà casa meva (tot i que en tingui un altre ara). Tot i que la ciutat canvii, tot i que només la pugui visitar uns dies a l’any, tot i que la trobi a faltar durant tants mesos, o que les meves antigues rutines semblin del segle passat. Perque aquesta ciutat és la meva ciutat, i tot el que la compon em sembla bé, perque hi son els meus amics, la familia, perque és un moment de retrobar-se amb gent, de reunir-se, de visites, de recòrrer, de ensenyar a les meves filles cada cop més racons de la ciutat. De viure la ciutat amb elles.

Es el meu moment de l’any.

Per això, des d’un parell de mesos abans, tot i tenir mil coses al cap, mil coses a fer, molta feina o les nenes em tinguin esgotada…em trobo somrient en qualsevol moment o qualsevol loc….perquè m’ha vingut al cap que s’acosta el viatge, i em poso a pensar en totes les persones que veuré, les coses que farem. I m’encanta el procés…aquests somriures espontanis, aquests nervis d’impaciència, aquesta sensació de voler quedar-me indefinidament i no dues setmanes…perque mola. Aquesta felicitat extra i instantanea quan trepitjo El Prat (en realitat, és abans: quan l’avió vol aterrar i gira i es veu el mar…) i que no para tots i cada un dels dies que passo allà.

És el meu moment de l’any (com si fos el meu aniversari o algu aixi) i m’agrada compartir-ho amb la familia, perque també sigui el seu moment. La meva filla gran disfruta les visita quasi tant com jo, i està quasi tan impacient com jo…i m’encanta. M’encanta “muy mucho” Apa, anem-hi!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s