Vine, un moment, ja va,…

Aquestes tres expressions omplen en meu dia a dia…avui les vull estudiar: per parts

Vine

El titol del llibre d’Albert Espinosa “si tu em dius vine, ho deixo tot…” resumeix aquesta frase. A mi sempre m’han dit que soc molt còmode, i una mica de veritat hi ha. Quan pillo el sofa 5 minuts i em crida una de les meves filles, o la veig ensopegar aprop meu, sempre se m’escapa “vine que la mama….”

I m’emprenyo amb mi mateixa! Com que vine! No és el mateix dir “vine” que anar-hi! No és el mateix que la teva mare quan caus al parc vingui a agafar-te en braços, et miri les ferides, les curi si cal, i et tranquilitzi…que la teva mare, sentada al banc, et digui “aixeca i vine que la mama et mirara que t’has fet” (si es cauen al parc si m’aixeco eh…però volia dramatitzar més la diferencia)

No sé si soc jo sola o li passa a tothom, no sé si és el meu cansament intrínsec (perquè diguin que no afecta el que ens diuen de petits, que a mi sempre m’han dit que vaig néixer cansada i m’ho he cregut al 100%), no sé si és el fet de treballar+tenir dos filles petites+no parar en tot el dia, o si és simplement el fet que sino, no podria seure.

Però em passa, i molt. Amb la gran no em passava tant (crec o poder he tergiversat els records) però ara…ara totes dues pateixen del meu “vine”…i em molesta. Reconec que em molesta. Vull canviar-ho, veure’m si m’ensurto. No vull dir vine, vull anar-hi quan em criden. Perquè si em paro a pensar, en totes dues versions estic “disponible” però l’apreciació fa la diferència, i molt!

Un moment

Ho reconec. Aquest expresió em fa una mica de ràbia quan la sento. Jo no sé si la faig servir gaire, però quan la sento…em fa ràbia. I no parlo de quan vas a una botiga i et diuen “un moment siusplau” mentre et busquen el que has demanat. Parlo de quan vols dir algo i et diuen “un moment que estic fent una altra cosa” O estàs parlant i et tallen dient “un moment que sino se m’oblida, bla bla bla” doncs em fa una miqueta de ràbia. Però reconec que quan més ràbia em fa és quan les petites corren a ensenyar una cosa als adults (que per elles es 1000% més important que tot l’ho altre) i els hi diuen (o diem) espera un moment que…(el que sigui) i pasen 15 minuts perquè rebin atenció. Jo també tinc expressions que no m’agraden eh…però és que aquesta que veig des de fora, i em fa una mica de ràbia.

Ja va

Tinc una mala costum. Sempre, sempre, sempre, contesto “ja va” quan em diuen que vingui, o que marxem, o similar. És una resposta per defecte, és una cosa que em surt de forma automàtica. I és hereditaria, perque ma mare sempre ho diu.

Mai se m’ha passat pel cap que hi hagués algun problema amb aquesta resposta. Ho dic, i el “ja va” es pot convertir en 1minut…o en 10 minuts. Però així soc jo, igual que soc la que sempre, per molt que adelanti l’hora en el rellotge, per molt que m’autoenganyi, sempre arribo 10 minuts tard A TOT ARREU!

Ara, aquesta expresió, tenint fills, ha adquirit per mi tot un nou significat…m’he trobat a mi mateixa dient-li a la meva filla, que em crida de l’altra punta del pis “mama vine xnndefn (pot ser ajuda’m, agafa’m, busca’m) i jo li dic “ja vaaaaa” mentre acabo de guardar les joguines, de deixar les coses a la cuina, de desparar taula, el que sigui. Però els nens son impacients i segueixen insistint fins que no pots trigar 15 minuts, has de trigar un minut o la mateixa frase es repeteix “mama vine mama vine mama vine mama vine” El problema, es que llavors arribo a lloc de mala llet, preguntant-me perquè no poden tenir una mica més de paciència i no demanar les coses vint vegades en 15 segons.

I això no és un bon començament, pel que sigui que vol demanar-me.

Llavors un dia, mentre comptava fins a 10 per calmar-me mentra deixava la banyera a mig recollir i anava al menjador per deixar de sentir “mama vull veure la peppa, mama vull veure la peppa, mama vull veure la peppa, mama vull veure la peppa”, alguna cosa em va fer click!!!

Era jo la que estava equivocada. Jo, que una linees més amunt parlo de la poca paciència del nens, de dir-lis un moment i fer-los esperar, soc la que els faig esperar per defecte! Que em costa enlloc de dir “ja va” i fer-les esperar 5,10,15 minuts, anar-hi quan em criden, resoldre el problema, i llavors ja tinc tot el temps que necessiti per fer el que estava fent (fins la següent petició)

Els nens tenen poca paciència, i la seva poca paciència ens fa perdre la nostra, però és que sembla que ens agradés posar-la a prova de vegades!

i és que no es el mateix dir vine, no es el mateix dir ara vaig…que anar-hi

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s