De bars i copes; de parcs i tobogans

Parlant amb un amic l’altre dia, em deia que havia quedat “a pendre una copeta a la terraca de Tamariu”. I m’ho deia, tan tranquil, com qui en diu que va al corte inglés, confiat que jo, per molt que porti 8 anys vivint afora, he de saber de què està parlant. Pero no. No tinc ni idea. Per mi, podria estar fent una copa a Tamariu, Girona, o a un bar del carrer Tamariu que no tinc ni idea quin es.

Llavors, reacció tipica en un divendres, on son les 21 de la nit i estic lluitant per dormir les petites feres i, sincerament, no quedar-me adormida en el procés, em dono compte del canvi obvi en la meva vida. Pànic! Fa 8 anys, o menys! jo coneixia els bars que estaven de moda, sabia on sortia de festa la gent de la meva edat….ara no tinc ni idea.

Això si, et podria dir on estan els millors parcs, aquells que estan amagats, aquells que tenen de tot, els que estan més nets/bruts, les activitats que hi ha per nens el proper cap de setmana, la peli infantil que acaben d’estrenar, millors llocs per anar a berenar…

Si, també es veritat que fa 8 anys que ja no visc a Barcelona i podría estar una mica fora del que estigui de moda…però no és només això. Entre els 25 i els 35 anys, els que ens decidim a formar familia, hi ha una alta probabilitat que, visquem a 13.000 km o a sobre de la zona de moda per sortir de festa, no en tinguem ni idea (si, hi ha pares que molen molt i poden fer-ho tot i mantenen el ritme fiestero i s’aixequen a les 7 a jugar amb els nens…pero no tinc el gust de coneixels..ja mels podrien presentar perquè m’expliquéssin com es fa) Es com si ens fiquessim en un tunel del temps i, sense que ens adonessim bé com, entrem a una disco i apareixem amb crios voltant per casa.

De vegades, quan estàs cansat, molt cansat, més cansat del que estàs cada dia, tant cansat que voldries fer una pausa al mon paternal i estirar-te a una platja del carib, o sortir de festa quatre dies seguits (i tornar a tenir les preocupacions d’aquella època que et semblaven gegants i que ara saps que no ho eren de gegants…ni molt menys), I llavors pots tenir una crisi com la que alguns tenen quan fan 20, 30, 40 anys. Què ha passat? No es podia compaginar una cosa amb l’altra? No es pot fer tot?

Doncs no. És molt dificil.

Clar que pots sortir de tant en tant, anar a sopar, a pendre algo, clar que podries sortir de festa (buscant cangur o fent torns amb el pare) i arribar a les 4 de la matinada…però no és el mateix. No pots dormir fins l’hora de dinar i aixecar-te just per menjar i tornar a dormir. No no, tindràs un despertador a les 7 o, si a casa tenen bondat, el tindràs a les 10. Un despertador que haurà dormit 8 hores, o 12, i s’aixeca amb energia i vol que tu també t’aixequis a jugar (això si ha passat bona nit i no s’ha despertat 20 vegades des que arribes de la festa…que m’ha passat també)

I, després d’una llarga setmana a la feina i amb els nens, un divendres probablement el que més ganes tinguis de fer serà veure una peli…o dormir-te d’hora…que tens dissabte i diumenge per davant, i és quan la casa bull més d’activitat.

Així que, ho hem d’assumir. Siguem valents. Acceptem’ho. Entre els 25 i els 35 es produeix un xoc en el teu grup d’amics. Aquells que, com tu, van formant familia, veuran els temes de sobretaula com van mutant de restaurants, bars, copes, festes…a casaments i naixaments, a marques de bolquers, de cotxets…i a plans per fer en familia. I cada cop sereu més. I et sentiràs acompanyat. I mola molt veure com va migrant tot.

(si ets el primer en fer el pas…la transició no és fàcil…però tot arriba! algún dia ho explicaré amb més detall)

I els que no formen familia durant aquesta etapa, t’escoltaran parlar xinès quan cometin l’error de preguntar-te per les criatures (si son dones poder els hi agrada una mica…depen!)…i et parlan tranquilament dels seus ultims plans (festes, viatges, compres, ligues, etc…) i els escoltaràs amb anyoranca.

Perquè sí. Et mola ser mare, t’encanta estar amb els teus fills i no ho canviaríes per res del mon. Però quan escoltes a un amic/amiga parlar de festes, de viatges a la platja, de matins de compres, de dormir fins tard…durant uns segons tanques els ulls…i l’enveges. 

Ens fem grans! i els petits de casa i aquestes converses creuades son les millors maneres de donar-se compte. A mi suposo que em passa sobretot quan torno a casa, i cada any hi ha més canalla! Les quedades ja no son d’adults, cada cop son més de nens fent voltes! Però també tinc amics solters que m’expliquen les seves aventures. Podem anyorar una mica, alguns dies, aquella altra etapa. Sobretot els dies que tot és un caos i el cansament ja no és una sensació, es un estat! no passa res per anyorar-ho una mica.

Jo tinc una terapia…tornar a casa, i observar què passa…rebre petons i abraçades, mirar les petites, jugar amb elles, escoltar com m’expliquen histories, riure amb alguna cosa que diuen, descobrir una nova cosa fan…i se m’oblida, el cert és que oblido tot això, m’oblido que podia estar anyorar una altra època i m’encanta el present.

Ni bars ni copes, ara toquen parcs i tobogans!!

IMG_4839

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s