Nostàlgies creuades i paisatges coneguts

Després de les vacances sempre em costa tornar a la rutina, a la que és ara casa meva.

Em reconec caminant per Barcelona, o passejant per la Costa Brava, o en cas d’aquest any, per les Balears, i intentant memoritzar paissatges, olors, colors, sorolls…és com si amb tot això, carregués les energies, les bateries. Perquè sé que després, fins d’aqui un any, no tornem. I son molts dies que necessiten de l’energia que he d’acumular en unes setmanetes.

Sempre vull tornar. M’encantaria anar a Barcelona dos cops l’any, minim. El cost del viatge i les poques vacances que tens a Xile, fan que no sigui possible. I sempre vull tornar. Tornar a viure allà. No serà a la mateixa casa que vivia abans, no faré la mateixa vida. Pero vull tornar.

Després resulta que, a més, acostumem a anar a Barcelona quan aqui fa mal temps i alla bon temps. Quan tornem, normalment, aqui ja està per acabar l’hivern, o almenys al calendari la primavera ja se sent propera. Aquest any no, aquest any ens hem saltat la tardor. Ni alla feia tanta calor, ni aqui feia tant de fred quan vem marxar. Però si que el feia a la tornada.

I tot i que a mi els colors de l’hivern no m’havien molestat mai (prefereixo mil vegades l’estiu i soc forca fredolica, això si) aqui…aqui com que passo més fred. Com que la contaminació fa més dificil respirar i vols que plogui (pero no vols que plogui perque la ciutat s’inunda en 5 minuts) i fa molt fred i s’et treuen les ganes de sortir, i es tanquen molt més a casa, i no sé…com que em fa més mandra.

L’altra dia, pel matí, quan va sortir el sol després d’una bona pluja, quan els colors que normalment Santiago té amagats van sortir amb forca, quan les últimes fulles de la tardor decoraven els carrers i la gran cordillera dels Andes ens ensenyava lo guapa que està plena de neu…

llavors vaig pensar que, tot i que tinc ganes de tornar, si visqués a Barcelona trobaria a faltar aquestes vistes. El millor Santiago, a l’hivern, acabat de ploure, amb totes les muntanyes nevades, els carrers plens de fulles de colors. És un paisatge que poc a poc s’ha ficat a dins meu, i que ja reconec com a casa.

Tot i que senti que casa meva és una altra.

Estranyes les sensacions que vius quan vius lluny de casa…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s