Un objectiu, i molta paciència

Abans de ser mare, quan llegia articles relacionats amb maternitat, hi havia conductes o estils que podia compartir més o menys. Ja no m’agradava el tema dels castig a habitacions a les fosques, els grits, i coses així. Quan em vaig interioritzar amb el tema, vaig tenir una mica de xoc de cultures quan vaig llegir el que podia causar el famòs “al racó” que tan es feia servir a l’escola quan jo era petita, o els efectes dels xantatges emocionals.

Però clar, una es converteix en mare i a més de totes les ganes, la tendresa, l’amor, i tota la intenció de fer-ho tot perfecte….també hem de sumar el cansament, la falta de son, la incertesa, el no tenir un llibre de preguntes i respostes (i no serveixen els de les llibreries, volem un customitzat pel nostre nen), les frustracions, les autoexigències, la por a no fer-ho bé, els comentaris externs, i un llarg etc. I al llarg dels mesos, quan un torna a treballar i a altres activitats, tot va sumant i sumant i al final, no sabem com però la paciència, s’esgota.

Erem persones que presumiem de paciència i ara, sempre que per qualsevol cosa, s’ens esgota i saltem!

A la nena li cau un got de suc a terra, i ja bufem, o ens enfadem directament. Ella juga i para vint vegades cami a l’armari a posar-se les sabates quan ja fem tard a l’escola i ens donen ganes de preguntar-li si li sembla broma. Es pasa el dia interrompent per explicar-nos coses i ens donen ganes de dir-li que marxi a veure la tele i calli un ratet. I tantes altrs situacions que, siguem conscients o no, pasen. I és que, no ens oblidem…tenim nens a casa!

I com la paciencia no es pot comprar, qué pasa aleshores?

Pasa que un dia qualsevol, en un moment qualsevo, pero una situació qualsevol tipica d’un nen petit…saltem. No ens adonem i les nostres respostes no son amables, bufem, pugem el to, poder fins i tot cridem. Ens convertim en ogres.

I no ens adonem i entrem en un cercle en el que no aprenem a calmar-nos i recordem masses moments on ens enfadem i perdem la paciència. I aleshores, més culpes, més autoexigència…i menys paciència. Cercle viciòs.

A mi em va passar. Vaig passar de ser calmada, pacient, no m’enfadava mai per res…i de sobte, m’enfadava per tot. Amb la primera nena, cap problema. Però quan eren dues…no sé ni com ni quan es va produir el canvi, però va passar. M’enfadava molt, ho demostrava, pujava el to i, fins i tot alguna vegada, cridava. I m’enfadava tant amb mi mateixa….

Tant m’enfadava que vaig comencar a somniar només amb mi renyant les nenes (als sons, eren bronques ben fortes!) Al final, vaig acabar molt cansada.

Llavors vaig llegir aquest article:

The Orange Rhino (o 10 cosas que aprendí cuando dejé de gritarle a mis hijos.)

i vaig decidir que no volia tornar a cridar (ni a les nenes, ni a ningu) Ei! Si una de les nenes està a punt de creuar el carrer i venen cotxes, clar que cridaré! Però no d’enfadada, perquè pari en sec!

Van passar els mesos i ja no hi havia crits. Ho hem aconseguit! I no només això, desapareixent els crits, enfatitzàvem totes molt més, parlàvem més, els hi explicava les coses..ei, i la cosa funcionava.

Aleshores la petita es va fer una mica més gran i van comencar a interactuar més…i vaig veure com es dirigia la gran a la petita. No tota l’estona, però si la petita la interrompia, o volia fer alguna cosa que a no li venia de gust, o li estava espatllant alguna cosa que estava fent. no es parlaven, grunyien!! (i fins i tot es pujaven el to!) Jo, que sentia que ja feia temps que no els hi donava aquest mal exemple, no entenia molt perquè es parlaven aixi (tant s’els hi va quedar gravada aquella època? pensava jo)

I un dia vaig escoltar-me a mi mateixa grunyir…fluixet i abans de respondre calmadament..un altre dia, bufava…quan feien alguna cosa, trencaven o tiraven alguna cosa…no m’enfadava, però en el procés de calmar-me, grunyia o bufava. A mi em semblava impercptible…pero no ho era.

I per aquella època vaig llegir un altre post, que anava més enlla de no cridar els fills. Aqui teniu l’article per si el voleu llegir.

Estava clar! no és només cridar, son les actituds, el grunyir, frases com:

ahi estaba claro! no es solamente no gritarles a tus hijos, sino no hacer ninguna muestra de desagrado. Nada de gruñidos, nada de frases como:

“és que no pots anar amb compte?”, “sempre ho tires tot”, “t’ho he dit vint vegades, stàs sora o que?” res de tot això. Jo creia que no feia servir aquestes expresions, però pensant-ho bé, no posaria la mà al foc.

No és fàcil, però sento que la crianca respetuosa no és només de paraula, són accions, son emprentes que deixem en els nostres fills. La petita no crec que recordi l’epoca dels crits, i ella actua i reacciona de manera diferent,; i això que caràcter no li falta. Així que això és pel bé de les petites!

Anem pas a pas; aquest és el meu nou objectiu. Deixar de banda tot signe de mal humor quan em dirigeixo a elles, parlar amb respecte, amb paciència, amb carinyo, pero no el 80% del temps…SEMPRE.

Però…com es fa? Crec que no hi ha una guia universal, cadascu ha de mirar què li serveix.

He pogut trovar algunes ajudes, més experiències, per si algu necessita inspiració o una lectura d’emergència aquells dies que la paciència s’esgota…

12 steps to stop yelling

10 coses que no hauries de dir als teus fills

10 alternatives a les consequències

3 pasos per mantenir la calma

a veces caigo en el lado oscuro

como evitar els crits

article diari el mundo

entrevista carlos González

Son aquestes o mil altres opcions…intentem-ho o, millor dit, fem-ho!

(ja van algunes setmanes que em vaig marcar l’objectiu i ei, ¡una se sent diferent! menys crits, menys negativitat, més paciència! hi ha moments dificils…pero si els domines, et sents molt millor després, i les nenes comencen a reaccionar millor també! Seguim…)

feslike!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s