He descobert que la meva filla serà coach, com els entrenadors que et preparen psicològicament pels canvis.
Per ella, tot canvi es necessari coneixe’l amb anticipació, analitzar-l’ho, digerir-lo, tot això abans que pasi…res de sorpreses, no li agraden gens (a menys que vulgui dir menjar xocolata o comprar xuxes…però això no compta)
Ella s’entrena…a ella mateixa.
Per exemple. quan li vem explicar que aviat deixaria la llar d’nfants i començaria l’escola (sí, hem estat cruels i no tindrà ni tres dies de descans entre un i l’altre…amb això de fer les vacances a destemps…) i a sobre, vem haver de dir-li que començari pel seu aniversari…
Doncs ella, uns dies abans, ens explicava que els seus amics de la llar d’infants ja estaven marxant de vacances i al cole, que ja no tornàven, que tocava marxar al cole perquè ja eren grans. I que no plorarà quan comenci l’escola. Que no estaran els seus amics pero que en farà de nous, que el seu pati serà és gran i que es portarà molt bé i es deixarà pentinar per anar “formal”. Tot això…ella sola.
O just abans de les primeres vacances de l’escola (post inici), que marquen un abans i un després en l’arribada a l’escola, perque els pares ja no poden acompanyar els nens un ratet quan arriben. Desde dies abans ella ja ens explica que després de les vacances entrarà sola, que ja és gran i no necessita que l’acompanyin…és autopreparació, n’estic convencuda.
O quan arriba un viatge i dies abans pregunta quantes hores de viatge son, si ha d’anar en avió o en tren, si dormirá durant el viatge, a qui anem a veure, què afem, què ha de portar, com van les maletes…
tot això, ella sola “sense piles”
Aixi pensa una mare vivint lluny de casa 