No sé a qui t’assembles. Molts diuen que ets igual que el teu pare, tants com diuen que ets igual a mi.
Jo no ho sé. Físicament ets igual a tots dos. Ets una mica de cada un. Una increïble convinació. Et miro de cara o et veig dormir, i no hi ha dubte que ets el teu pare en nena. Però et veig de perfil, en moviment, de lluny, et veig actuar i comportar-te…i en vé un flashback. És com veurem a mi. És un efecte molt estrany.
La teva personalitat és tan semblant a la meva…amb matissos, es clar, perque la teva convinació genètica és diferente a la meva, pero ets tan jo.
I un dia et miro i penso que tens sort. Tens sort perque per molt que la gent no entengui com ets, que no entenguin que no t’agrada fer petons, saludar, parlar a la gente que no està dins el teu cercle (cercle que crees tu), per molt que no entenguin que ets timida, que inventes mons desperta, que et costs expressar les teves emocions, que et despistes i t’encandiles amb qualsevol cosa, que t’encanten els idiomes, que prefereixes dormir-te al sofa i que et portin al llit que fer al mateix directament al llit, que no vols dormir en una habitació sola, que et molesta escollir entre dues opciones. Per molt que molts no t’entenguin…jo sé que sents.
I per això, em proposo ajudar-te a que aquestes característiques teves no es converteixin en etiquetes, que no et diguin timida, que ningú t’obligui a saludar o fer petons a coneguts o desconeguts, no t’obligaré a fer-ho, però t’ajudaré a véncer la timidesa quan tú volguis fer-ho i no sapigues com.
T’ajudaré a anar per la vida al teu propi ritme, lenta pero segura, sense dir-te lenta a tu mateixa. Perquè gaudeixis de somniar desperta. Perque sapigues triar, i no t’enpenedeixis de l’elecció segons després.
Perquè em veig a mi. Et miro i em veig. Ets com un mirall. M’escolto demanar-te que saludis, i escolto com m’ho deien a mi. Et veig encongir-te i amargar-te quan arribes a una sala plean de gent, tot i que els coneguis a tots, i recordo perfectament haver fet el mateix.
Jo intentaré ajudar-te, si vols, si em deixes, si et ve de gust, perque de vegades quan estem arribant a una casa on hi haurà molta gent (coneguda) em dius “quan arribem no vull parlar ni saludar vale ma? Jo soc molt timida i em va vergonya saludar” i perquè quan saps que arribem tard em dius “és que jo soc molt lenta i trigo molt en fer les coses…soc així”
i jo no vull que t’etiquetis per les opinions dels demés, vull que et defineixis a tu mateixa com vulguis ser, no pel que diguin o sentir dir a la gent, a nosaltres, a la familia, a coneguts o desconeguts. Has de ser tu, com vulguis ser.
Per la mateixa rao, et demano perdó. Perque ningu em va ensenyar a portar a terme aquesta tarea, perque la teva forma de ser i actuar és moltes vegades una forma de ser i actuar que ja “he superat”, que ja vaig pulir mentre creixia, que vaig intentar dibuixar al meu gust, o a gust de les circunstàncies…o al que havia de ser.
Et demano perdó perque de vegades quan t’entretens en cada pas que dones abans de sortir de casa, quan et despistes i et desconcentres, et dic vint vegades que espavilis que arribem tard…i soc jo la que ha de conéixer els teus ritmes, la que hauria d’avisar.te un ratet abans per què et puguis preparar al teu ritme. I et demanó disculpes per avancat si quan siguis gran et ve de gust llegir això, perquè tot i que sé que no ho he de dir, de vegades em supera i et continuo dient que espavilis, que no siguis tan lenta, o que ets més lenta que jo (i no sé si ets més lenta realment o és que jo he aprés a espavilar-me) i no t’ho hauria de dir, però se m’escapa. Perdona. Seguire intentant.
Et demanó perdó perque durant una època et demanava que saludessis, que contestessis quan et parlava algu proper, i jo sabia que no t’agradava, jo millor que ningú ho sabia, era com anar en contra de la meva propia opinió només perque “aixi ha de ser” I qui ho diu? Ara estic aprenent, i ara només et pregunto a tu què vols fer.
Poder no t’ho hauria ni de preguntar, només deixar-te fer. Pero et pregunto, igual que tu em preguntes a mi en secret de vegades com has de fer alguna cosa o si pots fer-la o no.
Amb tu he après que una no pot barallar-se amb si mateixa, perquè només perds. Sento que portar-te la contraria és portar-me la contraria a mi mateixa. Jo em despisto, soc lenta, no m’agrada ser el focus d’atenció, no m’agrada decidir (ni tan sols entre dues samarretes idèntiques però de colors diferents) i de vegades no m’agraden aquestes característiques de mi mateixa i per això em sipera en certs moments que siguis tan semblant a mi en tot això. E intento evitar-ho sense volver, i canviar aquesta forma de ser teva. Però d’altres vegades m’adono que jo no seria qui soc sense aquestes característiques, sense totes elles, i que tot això m’ha fet com soc. I a tu et faran qui vulguis ser, ja sigui cada cop m{es semblant a mi o no, com tu vulguis, com hagi de ser. I em dono compto de com t’estimo tal i com ets: lenta, despistada, distreta, timida, indecisa, i un munt d’altres coses que no s’assemblen a mi…i senzillament no vull canviar-te, només mirar-te i veure com va sdefinint la teva personalitat. I deixar-te ser.
I he après que conéixe’t aixi de bé, ajuda. M’ajuda pels matins, per exemple, a que no siguin una baralla, sino una gincana. No has de pensar, només deixar-te portar. Et deixo dormir al màxim, et desperto poc a poc mentre t’ajudo a vestir-te, i t’acompanyo com si fos un circuit per tot el que has de fer per estar llesta pel cole. Com ha canviat fer-ho aixi en comptes de demanar-te que et vesteixis i esperar que ho fessis tu…i trobar-te dormint encara…per qu`no t’agrada gens que et despertin pels matins.
M’ajuda llegir el que penses, per poder tenir moments de comentaris sincers, intentar endivinar què et passa, avancar-me i dir-te que no t’angoixis, que quan entrem a casa de “x” o a on sigui, no és obligació saludar ningú.
M’agrada que siguis el meu petit mirall, apendre a deixar-te ser i apendre amb tu a deixar-me ser a mi també.
Qué gran ets petita!
Aixi pensa una mare vivint lluny de casa 