Des de sempre m’ha encantat entrar al bany, tancar la porta, posar la música a tope i gaudir d’una bona dutxa. Cantar, ballar, relaxar-me, pasar-me tanta estona com pugui. Aquelles dutxes de cap de setmana on no hi ha despertador, ni rellotge, ni feina, ni classes, res que et faci córrer.
Recordo les dutxes están embaraçada per primer cop, com m’agradava posar música (una música més suau, alegre pero suau), sentir l’aigua caure a la panxa i pensar que tenia un bebé a dins i que aviat el tindria en braços, que cada día que pasaba em convertía més en mare.
M’agradava pensar en banyar el bebé, de més gran, banyar-nos juntes, en si li agradaria o no banyar-se, en tenir més d’un i que juguessin junts a la dutxa (ara penso que això d’imaginar-se bebés banyant-se junts resulta molt més tendre que les inundacions que deixen quan ho fan de veritat)
Però el que no m’imaginava ni em parava a pensar… és com trobaria a faltar les dutxes.
Quan una es mare recent, els dies passen a ser un continuu, un dia super llarg. Almenys aixi era per mi. No existeixen les hores, el dia o la nit, només un continuu de temps. Ja sigui perque sents que passes tot el dia apuntat quan ha pres el pit, quin i quanta estona per respectar els “deu minuts per costat cada tres hores”; ja sigui perque vas amb el pit fora tot el dia entregada a una lactància a demanda d’un bebé demandant. També hi ha bebés que dormen molt i et deixen fer la teva vida…jo no els conec 🙂
Et passa que no recordes quan vas seure a menjar tranquila per última vegada, què era dormir una nit sencera, quin dia és, quin era el pit que ha pres últim abans? o com es sentia una bona dutxa…¿dutxa? qué era això? perquè una dutxa no és entrar corrents al bany quan al bebé s’acaba de dormir i estar fora 2 minuts despres perque no saps si plora, si s’ha despertat, perquè et surt llet en quant poses l’aigua calenta, per si necessita alguna cosa, per si per si, …
Perque tot i poder tenir ajuda a casa, si acabes de ser mare i sents el teu bebé plorar…és com si es pares el mon. En aquets moments t’adones com han canviat les teves prioritats. No saps bé quan, ni com. Pero ja no ets tu, la mateixa tu, és ella primer. Sempre.
i en mig d’aquest cansament, d’aquestes ganes de dormir 12 hores seguides, trobes a faltar una bona dutxa, que poder sería una dutxa de 10 minuts, pero 10 minuts de dutxa dutxa.
Llavors arriba un dia, probablement passat el primer mes, o el segon, o el tercer, on el bebé ja té més pillat el ritme, on tu ja el la coneixes millor, un moment en que necessites trencar aquest continuu de temps. Aquest dia el teu marit, la teva mare, la teva sogre o qui sigui que et pugui donar un cop de mà, et diu que vagis a pendre una dutxa tranquila, que ja s’encarreguen de cuidar el bebé.
I entres a la dutxa, tan emocionada que no saps si doanr-te un bany d’escuma d’una hora, o posar-te a ballar i cantar sota la dutxa..perquè per fi, per fi, t’estàs donant una dutxa. Per fi t’estàs prenent un moment, per fi ets conscient de quin dia és, quina hora, t’estàs relaxant i desconectant per un moment…només un moment.
I en aquest moment penses que aviat passarà la bojeria de les primeres setmanes i et podràs donar dutxes tranquiles tots els dies…perquè no hi ha res tan boig com els primers mesos…¿no?…doncs…com t’ho diria…passa el temps, la primera creix mentre arriba la segona, la segona crex també…i ja no et dones dutxes de dos minuts per sortir corrents a veure com està el bebé…tens dues nenes dins del bany, amb tu…en qualsevol moment.
Perquè una bona dutxa no és correr a dutxar-se mentre vesteixes a la gran i vesteixes la petita, o dutxar-se a correcuita per què ho tens tot llest però tu encara estàs en pijama i arribeu tard (quan ets pare sempre arribes tard…), o dutxar-se mentre cures una nina que “té pupa mama” o mentre arregles a distància un conflicte fraternal “es que ella…” Una dutxa de dos minuts, no és una dutxa. Una dutxa sense música, sense poder pensar en alguna cosa…o en res, no és una dutxa.
I és que les nenes tenen un detector, és questió d’intentar amagar-te per ditxar-te (o per anar al lavabo…siguem sincers) i tot just la porta s’està tancant…ja la veus obrir-se. Poses la música per fer veure que no sents els intents d’obrir la porta…i la porta s’obre “la musica està molt alta mama” entraran a explicar-te alguna cosa, deixaran la porta oberta, es quedaran a dins perque estàs tu a dins, voldran banyar-se amb tu (m’encanta banyar-me amb elles eh…però a les 7 del mati d’un dilluns…cal?), es barallaran i el pare de les criatures vindrà a demanar auxili, t’encendran i apagaran la llum, apagaran la musica, la iaia entrarà a preguntar quina roba li ha de posar a la petita, i un llaaaarg etc. I aleshores et dones compte que el teu bany és com les rambles, un lloc que no saps quan va deixar de ser privat (jo no soc de les que tanquen la porta del bany amb clau…però m’ho estic repensant…)
Però hi haurà dies que les nenes estarán distretes, que no s’adonaran que has marxat a la dutxa, dies que podrás gaudir d’aquest moment dutxa. Un moment de silenci, de relax, per algunes serà un baby smb escuma, o una dutxa desentonant una canço de quan anavem a la uni, altres farem ioga, o ballarem, o sentirem l’aigua calenta o senzillament…gaudirem del silenci…
Però disfrutar d’aques moment dutxa a mi em permet relaxar-me, agafar forces, acumular paciència, i sortir en 5,10,20 minuts…el que sigui, pero sentint com si vingués d’un dia de SPA. No té preu.
I em dono compre com canvia ser mare. Una dutxa tranquila és quasi impossible a casa meva, però quan l’aconsegueixo, surto amb ganes de jugar, de solucionar baralles, d’inventar coses, arreglar nines, cuinar magdalenes, emputxar columpis…el que sigui…una simple dutxa ¿surt a compte eh?
Aixi pensa una mare vivint lluny de casa 